[catalán] Algú pot corregir això? Grà cies.

[Liquinn3]

La fotografia
Introducció
Història de la fotografía
Característiques de la fotografía
Característiques de la fotografia en blanc i negre
Parts i funcions de la càmera fotográfica
Tipus de càmera fotogràfica
Història de la càmera fotográfica
Tècniques d'il·luminació
Composició fotográfica
Fotografia i publicitat
Conclusió
Bibliografia

La càmera, tècniques d'il·luminació, composició fotogràfica i la seva relació amb la publicitat

Introducció

La paraula fotografia és d'origen grec. Prové de fotos, que significa llum i Graphis que significa dibuix, escriptura. En altres paraules, seria "dibuixar o escriure amb la llum". Segons l'Enciclopèdia Encarta 2004, la fotografia es defineix com "procediment pel qual s'aconsegueixen imatges permanents sobre superfícies sensibilitzades per mitjà de l'acció fotoquímica de la llum o d'altres formes d'energia radiant."

En canvi, el terme càmera deriva de la paraula llatina camera que significa habitació o cambra. D'acord amb el diccionari de la Real Academica Espanyol, la càmera fotogràfica és un "aparell que serveix per a fer fotografies, que consta d'un mitjà òptic, l'objectiu, i d'un mitjà mecànic, l'obturador."

La fotografia i la càmera estan unides per un vincle molt fort. Però es diferencien entre si perquè la primera és art i la segona és l'aparell que la reprodueix. D'altra banda, cal saber mirar per aconseguir bones fotografies, cosa que sembla difícil en fotografia, i al mateix temps indispensable.

Per a això el requisit fonamental en aquest art és aprendre a mirar. Això dependrà de l'acceptació o rebuig del públic en general. Per això, es té en compte normes bàsiques que serveixen com a guia, però el fotògraf pot prendre com a referència i canviar a la seva manera, de manera que la seva creativitat no siga limiti.

Òbviament la llum que té un paper fonamental en fotografia. No obstant això, hi ha diferents tècniques que es poden dur a terme per aconseguir una millor il·luminació.

A continuació, assenyalarem diversos tòpics relacionat amb l'art de la fotografia com la seva història, com s'ha desenvolupat, les seves característiques, les característiques de la fotografia en blanc i negre, les parts i funcions de la càmera fotogràfica, els diferents tipus de cambra, la forma de com evolucionat aquest artefacte, les tècniques d'il·luminació, la composició fotogràfica i la relació que hi ha entre Publicitat i Fotografia.

Història de la fotografia
Tenim com a antecedent de la fotografia a Ibn al-Haitham -d'origen àrab-, que va observar els eclipsis solars i lunars. Aquest feia passar els raigs exposats per l'astre rei i irradiats pel satèl·lit natural mitjançant un petit forat, els quals es reflectien a la paret oposada d'una habitació ombrívola, anomenada Cambra Fosca.
A mitjan 1820, a França, el litògraf Joseph Nicéphore Niépce va dur a terme els primers experiments relacionats amb l'obtenció de fotografies quan exposava a la llum solar una placa impregnada de betum de Judea, soluble per acció de la llum.
En 1839, el seu paisà Jacques Daguerre es va basar en el descobriment de Niépce, -amb qui es va associar a 1829- i va llançar un mètode pràctic: el daguerreotip, en el qual va utilitzar plaques de coure enfangades amb iodur de plata i les va exhibir en càmeres de fusta. Després, es va adonar que podia aconseguir imatges més perfectes en aplicar el iodur de plata sobre paper i després sobre plaques de vidre. Desafortunadament, les fotografies havien de ser preparades i revelades immediatament després de l'exposició, de manera que el fotògraf de campanya havia de portar una botiga i una gran quantitat de productes químics.

Un científic britànic de la Universitat de Cambridge anomenat William Henry Fox Talbot va fer en 1840 experiments similars als de Daguerre, a través de transformacions químiques de productes sensibles.

Aquests van tindre com a conseqüència uns negatius dels que podien treure còpies. Els seus "calotips" sobre paper eren més fàcils de reproduir, però gaudien de menys definició que els daguerreotips.

L'invent de Daguerre va ser divulgat per tot el planeta. Els seus temps d'exposició era molt llargs, al principi. Més endavant es van anar reduint considerablement i el perfeccionament progressiu de la tècnica va provocar l'aparició d'una indústria fotogràfica.

D'altra banda, els escocesos David Octavius Hill i Robert Adamson van realitzar els seus retrats d'estil pictòric basant-se en l'experiment de Talbot, ja que la fotografia, en els seus orígens, va prendre com a model a la pintura i va adoptar molts dels seus recursos.


En 1851, el britànic Frederick Scott Archer va permetre un altra evolució en la fotografia en aplicar una barreja de nitrocel·lulosa amb alcohol i èter coneguda com col·lodió, la qual permetia dur a terme negatius en vidre. Aquest sistema unia els avantatges del daguerreotip i del calotip. No obstant això, el fotògraf havia de sensibilitzar la placa immediatament abans de l'exposició i aprofitar l'emulsió mentre estigués humida.

Anys més tard, el retrat fotogràfic cada vegada es tornava més popular gràcies a la seva versemblança i economia, deixant de banda al retrat pictòric. En 1854, el francès André-Adolphe-Eugène Disdéri va publicar el retrat més famós? Anomenat "targeta de visita" - en utilitzar negatius múltiples en una única placa de vidre, de la qual s'obtenien petites reproduccions. Experts en fotografia com el francès Gaspard-Félix Tournachon (conegut com Nedar), i l'anglesa Julia Margaret Cameron van portar el retrat a un alt grau de precisió en rebutjar el tradicional retoc i buscar un estil pròpiament fotogràfic, amb una preocupació especial per captar la psicologia del personatge.

Així mateix, Nedar va elaborar les primeres fotografies aèries des d'un globus i el britànic Roger Fenton va ser el pioner dels reportatges de guerra gràcies a una sèrie sobre el conflicte de Crimea, el 1855.

Les fotografies només podien fer-se en blanc i negre, però en 1861 es coneixien els principis fonamentals de la fotografia en color.

En 1887, un altre britànic, Eadweard Muybridge, va prendre fotografies de les successives fases del moviment d'una figura. Els artistes plàstics van ser influenciats per aquest experiment, sobretot en els que pintaven carreres de cavalls.

En 1888, l'americà George Eastman (fundador de Kodak) va llançar un nou mètode consistent a aplicar la capa sensible sobre una cinta flexible de cel·luloide, de manera que els negatius podien emmagatzemar en rotllos. Com a resultat, el fotògraf deixava el laboratori a casa, i l'equip va resultar més senzill. Gràcies a aquest sistema, les càmeres es van perfeccionar i la fotografia es va tornar més popular encara.

A principis del segle XX, fotògrafs com el nord-americà Alfred Stieglitz i el luxemburguès Edward Steichen van animar l'aparició de publicacions i l'organització d'exposicions fotogràfiques, en estreta relació amb les tendències artístiques contemporànies. I en 1907, Auguste i Louis Lumière van establir unes plaques de vidre per obtenir fotografies en colors. Aquestes plaques van ser batejades com Autochromes Lumière.

La fotografia artística va seguir explorant la vida quotidiana, els seus personatges i els seus paisatges, sense adorns ni retocs, com les de l'alemany August Sander, el francès Henri Cartier-Bresson, els nord-americans Paul Strand, Ansel Adams i Walker Evans. Strand i Adams es van dedicar al paisatge, mentre que Evans es va dedicar al periodisme gràfic sobre l'època de la depressió econòmica, després de la crisi de 1929.

La veritable fotografia en color va sorgir en 1935, quan Kodak i Agfa van començar a vendre les seves pel·lícules amb emulsió de tres capes.

Amb el pas del temps, es van anar reconeixent la fotografia com a art. Fins als propis creadors plàstics es van sentir atrets pels experiments fotogràfics. D'aquests casos, es poden esmentar el de l'constructivista hongarès László Moholy-Nagy i les seves imatges de llum, el nord-americà Man Ray i el surrealisme, i els alemanys John Heartfield i Hannah Höch que van denunciar la situació polític-social a través del fotomuntatge.

La fotografia es va estendre ràpidament a tots les àrees de la creativitat humana i es va transformar en un llenguatge de primera magnitud en una cultura primordialment visual, com és la contemporània.

Característiques de la fotografia
La fotografia és l'antecedent del cinema, així que posseeix les seves pròpies característiques:

És estàtica.
Igual que el cinema, es pot donar en diferents colors i tonalitats com a blanc i negre, color i sèpia.
Quan són càmeres amb rotllo, posseeix un negatiu que ha de ser revelat amb productes químics perquè pugui ser positiu.
La llum és un element molt important en la fotografia, ja que no serviria de res fotografiar un objecte a les fosques.
S'han creat milers de tendències en aquest camp: publicitària, artística, personal, documental, etc.

La fotografia en blanc i negre

Tot i que es fa servir en l'actualitat fotos a color, fotografies digitals i molts programes per al muntatge (com Photoshop), encara se segueix utilitzant la fotografia en blanc i negre, encara que amb menor freqüència.

Algunes de les raons són per obtenir bons resultats, tot i que el revelat de la pel·lícula i el tiratge de les còpies ho ha de fer el mateix fotògraf. Això es deu al fet que els laboratoris estan automatitzats i el blanc i negre requereix una cura especial, molt personal. Per això és important enumerar les característiques de la fotografia en blanc i negre per conèixer millor les seves diferenciar de la fotografia a color:

Se li dóna prioritat a l'objecte, ja que gràcies a aquesta tècnica es poden observar millor els detalls com volum, llums, ombres, textura, profunditat, entre d'altres. En canvi, si fos a color, aquests detalls no es podrien observar amb millor claredat perquè els que més ressalta és el color mateix.
Brinda més possibilitats que el color perquè el fotògraf faci la seva pròpia interpretació de la realitat.
A partir del mateix negatiu, el fotògraf pot obtenir imatges molt diferents des del punt de vista expressiu.
Ofereix més possibilitats d'intervenció que el color. La fotografia es fa en dues etapes, la presa i la fase de revelat i tiratge. Per això es comprèn que en l'actualitat els aficionats i els autèntics artistes de la fotografia acostumin preferir el blanc i negre.
Parts i funcions de la càmera fotogràfica
Tota càmera posseeix una obertura en la seva part frontal i, a la part posterior, el material que serà impressionat per la llum. Alhora, està composta per:

Caixa o cos de la càmera: Estoig tancat a la llum que constitueix el cos de la càmera, valgui la redundància.
Pel·lícula. Material fotosensible que experimenta una alteració química quan és il·luminat. Aquesta modificació és la que guarda la informació visual de l'objecte en cada fotografia. Hi ha diferents tipus de pel·lícules i diversos formats que determinen les característiques requerides del conjunt de raigs necessari.
Diafragma: Dispositiu a força de laminetes mòbils intercalades, que es tanquen una mica per deixar pas a la llum perquè la pel·lícula es pugui imprimir. El diafragma regula aquesta llum segons uns números que pertanyen a les diferents obertures. Com més gran sigui l'obertura, aquests números són menors.
Obturador: Regula el temps que actua la llum sobre la pel·lícula sensible.

Hi ha dos tipus:

Central: Quan és al mateix objectiu
De cortineta o pla focal: Quan està col·locat davant la pel·lícula, com a part de la pròpia càmera i no l'objectiu. Correntment, com més llum hi hagi, menor serà l'obertura.

Visor: Petita finestra per mirar per ella, pot tenir una lent pròpia o utilitzar un aparell que li permeti veure a través del cos de la càmera. Gràcies a ell, el fotògraf veu i compon el tema,
Objectiu: Reprodueix, sobre la pel·lícula, el motiu. Pot acoblar-se a les càmeres. N'hi ha de diversos tipus, els quals diferencia per la seva distància focal:
Els de 50 mm: Reprodueixen la imatge en les seves proporcions reals. Són els més comuns.
Els de focus llarg o teleobjectius: Tenen una distància focal més llarga que els objectius corrents i permeten "aproximar" els objectes llunyans.

Gran angular: Posseeix una distància focal menor que els usuals i inclou una major superfície de l'objecte, la gran majoria de les vegades amb certa deformació en els seus extrems.
L'ull de peix: Objectiu de gran angular de mínima distància focal que deforma la imatge de manera exagerada, com a conseqüència les línies rectes es presenten corbades i s'estrenyen els detalls de les vores. Només sol aplicar quan es busca deliberadament aquest efecte.
Control de perspectiva: Corregeixen la convergència de línies paral·leles Distorsió comú a la resta dels objectius- i s'empren sobretot en la fotografia arquitectònica.
Els zoom: Originalment van ser usats en les càmeres cinematogràfiques. Poden apropar o allunyar la imatge que es desitja fotografiar.

Objectiu macro: Quan es retraten objectes a molt curta distància, es té la possibilitat de corregir les aberracions òptiques.
Teleobjectius: Cal incrementar l'amplificació (distància focal) i l'obertura del sistema quan es procura fotografiar imatges d'objectes llunyans perquè capti la màxima energia possible. Evitar les excessives dimensions de la cambra, es prepara una lent convergent i una altra divergent.

Això permetrà que encara amb una distància focal gran, la imatge estigui enfocada.
Flash: La seva funció és il·luminar objectes sense llum, o amb llum insuficient. El flaix es va desenvolupar des dels primitius sistemes que recorrien a l'explosió de pols de magnesi fins a les modernes bombetes i dispositius electrònics, que controlen la intensitat lumínica requerida.
Diafragma, obturador i lents fan possible la projecció de la imatge sobre el material sensible d'una manera adequada. Perquè això passi clarament cal ajustar la distància entre les lents de l'objectiu i la pel·lícula, variable segons la proximitat o allunyament de l'objecte per fotografiar respecte de la càmera.

Segons això, hi ha una relació numèrica en l'objectiu, a través de la qual l'expert s'ajusta la imatge a la distància. Algunes càmeres automàtiques poden realitzar per si soles aquesta operació.

També és primordial assenyalar altres elements de la càmera, així com per exemple un que està relacionat amb l'enfocament denominat profunditat de camp, que es vincula amb l'interval de distàncies dins del qual la imatge per fotografiar, la qual resulta ben definida en l'enfocament . Aquesta serà menor com més obert estigui el diafragma i major a mesura que es tanqui.