Hacer PreguntaCrear un tema |
|
Algú pot corregir això? 2Siendo los amantes de idiomas que somos... Un lugar para hablar de y escribir en idiomas que no sean inglés y español. |
|
Herramientas | Desplegado |
#1
|
|||
|
|||
Algú pot corregir això? 2
Altres elements que poden formar part de la cà mera són els filtres, que canvien la forma en que una pel·lÃcula registra colors o valors tonals. Són discos de vidre i gelatina que es col·loquen davant de l'objectiu. A vegades, estan acolorits en funció de l'efecte que es persegueix. Hi ha altres de carà cter especial, com els polaritzats, que corregeixen l'efecte dels reflexos; els ultraviolats, que absorbeixen els raigs ultraviolats; i els infrarojos, que es fan servir per fer visibles efectes pobrament il·luminats per la visió comuna.
Tipus de cambra Encara que hi ha una gran varietat de tipus de cambra al mercat, però les més comunes són: Cà meres tècniques: En general són més grans i pesades que les mitjanes i petites, i se solen utilitzar per a treballs d'estudi, paisatges i fotografia d'obres arquitectòniques. Cambres de visor directe: Tenen un visor a través del qual l'aficionat veu i s'enquadra l'escena o l'objecte. El visor no mostra l'escena a través de l'objectiu, però s'aproxima bastant al que retratarà . A majors distà ncies l'efecte de paral·laxi és insignificant, a distà ncies curtes s'aprecia més; això fa que per al fotògraf sigui més difÃcil enquadrar amb encert. Cà meres rèflex: Les cà meres rèflex, tant la SLR com la TLR, inclouen miralls que reflecteixen a la pantalla l'escena que serà fotografiada. La imatge que pren l'objectiu superior o visor es mostra a la pantalla d'enfocament grà cies a un mirall col·locat a un angle de 45º. Història de la cà mera Leonardo da Vinci va crear l'antecedent rudimentari de la cà mera fotogrà fica, el qual consistia en una caixa amb un orifici circular en un dels seus costats i un vidre en el costat oposat, en el qual es reflectien els objectes exteriors de manera invertida. No obstant això, després de la invenció feta per Ibn al-Haitham pel que fa a la cà mera fosca, es va descobrir més endavant la manera d'aconseguir una imatge més clara en col·locar una lent d'una distà ncia focal apropiada en el forat perquè arran d'això, van començar a usar-se cà meres que consistien en tendes de campanya com a instruments de dibuix per reproduir edificis, camps, entre moltes coses. Això va succeir entre els segles XVII i XVIII. Niépce també va estar involucrat en la història de la cà mera fotogrà fica perquè en 1826 va usar una feta de fusta fabricada per Charles i Vincent Chavalier a ParÃs, França. La primera cà mera portable va ser construïda per Johann Zahn en 1865. Les primeres cà meres fotogrà fiques eren similars al model de Zahn, encara que generalment amb una millora en l'enfocament. Abans de cada exposició una placa sensibilitzada era inserida al davant de la pantalla d'observació per poder gravar la imatge. El famós daguerreotip de Daguerre utilitzava plaques coure en el procés, mentre que el procés calotip inventat per William Fox Talbot gravava les imatges en paper. La invenció del procés de placa mullada amb col·lodió d'Archer va reduir drà sticament el temps d'exposició, però requeria que l'aficionat preparés i dissenyés els seus propis lents, en general en una cambra fosca mòbil. El complex ús de les tècniques de Ambrotip i tintipia va estar en auge a la fi del segle XIX. La tècnica de la "placa mullada" va ser una mica diferent dels dissenys anteriors, encara que alguns models com el sofisticat Dubroni van anar incorporant les plaques dins de la cambra mateixa, deixant de banda la cambra fosca. Altres cà meres fins i tot tenien múltiples lents per fer cartes de visite. És important esmentar també que en aquesta etapa estava de moda l'ús dels "Bellows" per enfocar. Iniciant el segle XX, els experts van poder comprar les cà meres del tipus de caixa i de manxa. Després, la indústria fotogrà fica va inventar les cà meres del tipus de pel·lÃcula de 35 mm i la cà mera reflex. En aquesta època les fotografies en color es prenien amb cà meres de tres exposicions. En 1925 va aparèixer a Alemanya la cambra de 35 mm, la qual estava creada originalment per fer cinema. Com era petita i econòmica, es va fer popular entre els fotògrafs professionals i els aficionats. Durant aquesta etapa, els primers utilitzaven pols fins de magnesi com a font de llum artificial. Polvoritzats sobre un suport que es prenia amb un detonador, produïen una espurna de llum brillant i un núvol de fum cà ustic. A partir de 1930, el llum de flash substituir a la pols de magnesi com a font de llum. En plena II Guerra Mundial, van sorgir moltes noves lents que incloïen les de tipus intercanviable per a les cà meres d'aquella època. El 1947, el nord-americà Edwin Herbert Land va crear la cà mera Polaroid Land, la qual va adquirir fama perquè es podien adquirir fotos totalment revelades pocs minuts després d'haver pres. A la dècada dels 50? S es va inventar la nova forma d'augmentar la velocitat i la sensibilitat a la llum de les pel·lÃcules en color i en blanc i negre. La velocitat d'aquestes últimes es va elevar de 100 ISO a de 5.000 ISO, mentre que en les de color es va multiplicar per deu. També van entrar al mercat dels dispositius electrònics (anomenats amplificadors de llum), la funció era incrementar la llum feble i registrar la tènue llum procedent d'estrelles molt llunyanes. Aquests avenços en els dispositius mecà nics van aconseguir elevar sistemà ticament el nivell tècnic de la fotografia per aficionats i professionals. En la següent dècada, va sortir la pel·lÃcula Itek RS, que permetia utilitzar el zinc, el sulfur de cadmi, l'òxid de titani i altres productes quÃmics més econòmics, substituint als costosos compostos de plata. La fotopolimerització va fer possible la producció de còpies per contacte sobre paper normal no sensibilitzat. A la fi del segle XX, van néixer les cà meres digitals. Aquestes van resultar ser més senzilles perquè les imatges són capturades per un sensor electrònic que té a la seva disposició múltiples unitats fotosensibles i des d'allà s'arxiven en un altre element electrònic que constitueix la memòria. AixÃ, es poden prendre milers de fotografies -depenent de la capacitat de la cà mera-, en comptes de comprar un rotllo de 12, 24 o 36 fotos i limitar-nos a certa quantitat de fotografies. Sumant al revelat, els costos són elevats. Tècniques d'il·luminació Hi ha diversos factors importants que s'han de prendre en compte en la il·luminació fotogrà fica: Origen: Llum natural: És la que aporta el sol, la lluna i les estrelles. Aquestes dues últimes, a diferència de l'astre rei, es caracteritzen seva poca intensitat, i per això rarament s'utilitzen. En canvi, el sol té una llum més intensa. No obstant això, la llum natural és més difÃcil de controlar perquè canvia constantment d'intensitat, direcció, qualitat i color. Llum artificial: Aquest tipus de llum es pot controlar, però és més costosa i incòmoda d'utilitzar, a part de limitar l'extensió de la superfÃcie que es va a donar a llum. D'aquà la seva complexitat. Pot ser contÃnua (bombÃ) o discontÃnua (flash). Nombre de fonts lluminoses: Influeix sobre el contrast i el modelatge de la imatge. Per a aquest cas, és recomanable usar el menor nombre possible de fonts i emprar sempre una com llum principal. Amb llum natural pot aprofitar-se, com a llum secundà ria o de farciment, una pantalla reflectant o una espurna de flash. Color: La longitud d'ona de la llum i el color que té l'objecte el determinen, excepte les substà ncies fluorescents. Direcció o posició de la font respecte a la cà mera i el motiu: Cal tenir en compte la llum i l'altura, ja que influeixen enormement en la fotografia. Els detalls principals dependran de la posició de la font, fins i tot es poden amagar aquells que no tenen importà ncia per al fotògraf. A més, la sensació de volum, la textura i la intensitat dels colors tindran molt a veure amb la direcció de la llum. I si es manipula la llum de manera horitzontal, poden significar tranquil·litat o ambients de capvespre. La direcció de la llum es poden usar de diverses maneres, encara que les tres primeres són les més estudiades i utilitzades pels experts: Frontal: La il·luminació és directa i dóna al front. Amb ella, fan que els objectes siguin plans, els colors són més brillants. i incrementa la quantitat de detalls. No obstant això, posseeix un desavantatge: Anul·la la textura. Lateral: Quan la il·luminació està de costat. Aquest tipus de direcció accentua el volum i la profunditat dels objectes tridimensionals. Alhora, realça la textura i intensifica el contrast de la imatge. Tot i aquests atributs, dóna menor "informació" sobre els detalls, com ho fa la llum frontal. El contrallum: Quan donem l'esquena a la llum. Quan es vol simplificar un tema conegut, aquest fa que els motius es transformin en siluetes i s'aconsegueix la seva contemplació. No obstant això, anul·la els colors. Alta: A diferència de la llum frontal i per evitar confusions, s'aplica des d'un punt alt ia una determinada altura, per exemple: una persona està dempeus i la llum està a l'altura del seu rostre. Zenital: Ocorre quan es lumina des de dalt. Contrapicat: Quan s'il·lumina de baix a dalt, és a dir de manera diagonal. És utilitzat molt en fotografies de temes relacionats amb el terror. Verbigrà cia d'això és quan una persona il·lumina el seu rostre amb una llanterna i ho apunta des del mentó. Contrapicat lateral: A diferència de la llum anterior, s'il·lumina d'una banda, sigui l'esquerre o el dret. Difusió o forma d'emanar i arribar a l'objecte: Fa que la vora de les ombres siguin nÃtides i podem verificar la duresa o suavitat de la imatge. Es nomenaran a continuació els tipus d'il·luminació, els quals estan determinats per la grandà ria i proximitat de la font lluminosa: La llum dura: Prové de fonts petites i allunyades, com ara com el sol i les bombetes. El grau de duresa està establert per la distà ncia i la mida. Aixà mateix, si es vol destacar la textura, la forma i el color, aquest tipus de llum és ideal perquè ofereix el major grau de contrast. També és important destacar que produeix efectes forts i espectaculars La il·luminació semidifusa: Prové de fonts més grans i properes a l'objecte. No obstant això forma ombres definides sense vores nÃtides. Encara subratlla el volum i la textura, no es produeixen ombres negres i buides i ni el gran contrast de la llum dura. Els colors són semblen apagats, en altres paraules, sense brillantor. La llum suau: És summament difusa i amb prou feines genera ombres. La font lluminosa ha de ser molt extensa o, més aviat projectar sobre una superfÃcie molt gran i propera (sostre, pantalles, llenços, etc.). Tot i ser la més agradable i fà cil de controlar, és la menys impressionant. Aquest tipus de llum resol els problemes de contrast. Les ombres són menys importants i li dóna dominà ncia al volum del motiu. Composició fotogrà fica La composició fotogrà fica és la manera en què s'organitzen els objectes vists dins de l'enquadrament, dins del que realment queda en quadre. És a dir, ordenen les figures dins de l'espai visual disponible i donant-li un sentit d'unitat, de manera que resulti harmoniosa i artÃsticament equilibrada. |
Quita esta publicidad al registrarte con una cuenta gratuita en TomÃsimo.
|
Link to this thread | |
|
|
Temas Similares | ||||
Tema | Autor de Tema | Foro | Respuestas | Último mensaje |
[catalán] Algú pot corregir això? Grà cies. | Liquinn3 | Otros Idiomas | 0 | May 10, 2015 06:08 AM |
Corregir un texto? | Mieke | Práctica y Tareas | 6 | November 14, 2012 12:36 PM |
Melting pot | JPablo | El vocabulario | 20 | August 21, 2010 02:57 PM |
Tenemos algo pendiente por corregir | ROBINDESBOIS | Traducciones | 5 | November 23, 2009 01:52 AM |